TEMA: l’energia
ENGINYER: Juan Ignacio Coscolluela Muntaner, 1971-1976



"...és un exemple de com la indústria determinava la manera de viure a les ciutats."

A partir de la dècada dels seixanta, en ple desenvolupament industrial de l’economia, a l’àrea metropolitana de Barcelona es va produir una gran demanda de mà d’obra i una onada d’immigració. Com a conseqüència, va augmentar el consum d’energia elèctrica i van aparèixer indústries, com el nostre espai ocult d’avui, per donar resposta a les necessitats de la gent i la ciutat.

L’edifici al qual fem referència va entrar en funcionament en diferents etapes, durant la dècada dels setanta, i és un exemple de com la indústria determinava la manera de viure a les ciutats. D’una banda, treballar-hi era un fet gairebé de tradició familiar; la convivència entre treballadors era remarcable, i, fins i tot, l’empresa oferia activitats culturals i un servei de colònies per als fills dels treballadors. D’altra banda, el procés constructiu es va fer amb un contracte claus en mà i unes condicions molt dures per als treballadors, i, quan l’edifici va entrar en funcionament, va augmentar la contaminació atmosfèrica de la zona (fet que es feia visible a través d’un conegut polvillo negro de diòxid de sofre que picava la carrosseria dels vehicles). Aquests fets van provocar nombroses vagues de treballadors i ciutadans que sovint van ser fortament reprimides per la policia franquista del moment. El nostre espai ocult, que tenia més de mil treballadors i produïa el 40% de l’energia generada a Catalunya, es va convertir en un símbol d’identitat de la ciutat i en una fita visual del litoral metropolità de Barcelona.


Les platges urbanes del front litoral nord de Barcelona es van començar a regenerar l’any 1982, i el projecte que es va consolidar amb la celebració dels Jocs Olímpics del 1992 i del Fòrum de les Cultures, l’any 2004. Tanmateix, el tram de costa corresponent a la desembocadura del riu Besòs avui encara no connecta el passeig marítim de Barcelona amb el de Badalona. La causa d’aquest retard és que el nostre espai ocult no va començar a desmuntar-se fins l’any 2012: l’any 2005, la companyia i l’Ajuntament del lloc van firmar un conveni per construir una indústria energèticament més eficient i el 2008, quan les velles instal·lacions ja eren obsoletes i estaven a punt de desaparèixer, els ciutadans van oposar-se en referèndum a la seva demolició. Finalment, l’any 2012 es va iniciar un procés de demolició que va mantenir l’esquelet de l’antiga indústria: el conjunt de tres xemeneies i un edifici de turbines.

"...la indústria a la qual ens referim té un valor emocional i un d’icònic, però també cal destacar el valor documental de la seva construcció."

Tal com hem explicat, la indústria a la qual ens referim té un valor emocional i un d’icònic, però també cal destacar el valor documental de la seva construcció. És gràcies a aquest valor constructiu que l’edifici està inclòs al catàleg del Docomomo Ibérico (organització internacional per a la protecció i la difusió de l’arquitectura del Moviment Modern). L’edifici es troba encaixonat entre el riu Besòs, el mar i la població de Sant Adrià i, per manca d’espai, va haver de desenvolupar-se en alçada, dissenyant un model únic de calderes suspeses sota unes xemeneies. Aquestes xemeneies, construïdes amb un sistema d’encofrat lliscant de formigó molt innovador en el moment, tenien una alçada inicial de 180 m (90 m de sòcol i calderes, i 90 m de xemeneia). Com que les emissions sortien per sota del coixí atmosfèric de l’àrea metropolitana, s’hi va afegir un coronament metàl·lic de 20 m d’alçada que avui es reconeix a la perfecció. El resultat és un edifici d’estil brutalista i la construcció més alta de Catalunya.


En efecte, el nostre espai ocult és el conjunt de les tres xemeneies de la central tèrmica de Sant Adrià del Besòs: un senyal d’identitat de la ciutat de Sant Adrià del Besòs; el record de la manera de viure, produir i construir d’una època, i una icona del litoral metropolità de Barcelona.

Avui, a l’espera que la construcció es pugui reciclar amb nous usos que li atorguin una nova funció a la ciutat (la nau de turbines, amb una llum interior de 40 m, té una superfície en planta de 5.000 m²), aquest patrimoni de l’enginyeria continua sent ocult a la ciutadania.

Fotografies 1, 2, 4, © Dortoka Disseny
Fotografies 3, ©  Antonio Navarro Wijkmark

Copyright © 48h Open House Barcelona | Tots els drets reservats.