info7

"Al segle XVIII, dins l’antic recinte emmurallat de la ciutat, hi trobàvem la tipologia industrial anomenada casa-fàbrica."

Aquest espai ocult forma part d’una antiga indústria de Barcelona, fet que no ajuda gaire a esbrinar de quin edifici es tracta, perquè la ciutat, històricament, ha tingut molta indústria però no grans zones industrials: l’àrea de Barcelona es caracteritza per ser un territori amb una indústria petita i escampada, sense grans assentaments importants. Es tracta d’un teixit industrial fragmentat que ha estat partícip de les grans transformacions territorials i urbanes i sempre ha estat vinculat a com s’ha viscut a la ciutat.

Al segle XVIII, dins l’antic recinte emmurallat de la ciutat, hi trobàvem la tipologia industrial anomenada casa-fàbrica. Es tracta d’un model d’indústria que combinava l’ús d’habitatge (la casa) amb l’industrial (la quadra) i que s’organitzava entorn d’un pati. Les tipologies de casa-fàbrica eren diferents segons el barri: a Sant Pere, la construcció era una evolució de les antigues cases de comerç (grans casals comercials), mentre que al Raval, que disposava de més terrenys sense edificar, s’hi van poder construir instal·lacions més grans. Durant el primer terç del segle xix, la poca disponibilitat de sòl, la millora de les tècniques constructives i l’aparició de la màquina de vapor van propiciar l’aparició d’una tipologia de casa-fàbrica organitzada en vertical. Les cases-fàbrica eren construccions funcionals sense valor patrimonial, però avui ens permeten entendre l’evolució i la relació entre l’habitatge i el sistema productiu a la ciutat, entre habitar i fabricar. Exemples d’aquest model industrial són edificis com l’antiga casa-fàbrica Vilumara o l’actual sala de ball La Paloma.

"...la indústria tèxtil es va situar al barri del Poblenou, on disposava de grans extensions de terreny, abundància d’aigua i proximitat a la ciutat."

"...l’únic intent de zonificació de la indústria de la ciutat es va produir als anys cinquanta a la Zona Franca i al Bon Pastor."

Per diversos motius, algunes d’aquestes fàbriques es van traslladar als afores de la ciutat, a zones com Sants o l’Hospitalet de Llobregat. Per exemple, la fàbrica tèxtil del Raval propietat de Casimir Casaramona, després d’un greu incendi, es va traslladar als peus de la muntanya de Montjuïc, on es va construir un gran edifici modernista amb carrers interiors que funcionaven de tallafocs i dos grans dipòsits d’aigua (parlem de l’actual edifici del CaixaForum); i la casa-fàbrica Vilumara, per expropiació de l’Ajuntament, es va haver de traslladar a l’Hospitalet de Llobregat. Al perímetre de l’Eixample (el centre es reservava a ús residencial) també s’hi va situar indústria: l’antiga fàbrica Lehmann (que fabricava nines amb caps de porcellana); editorials com l’antiga Montaner i Simón (actual fundació Tàpies) o la Gustavo Gili, o la fàbrica de perfums i productes cosmètics Myrurgia.

Principalment, la indústria tèxtil es va situar al barri del Poblenou, on disposava de grans extensions de terreny, abundància d’aigua i proximitat a la ciutat. Aquest barri era un dels teixits industrials més importants de Barcelona i, conegut com el Manchester català, encara avui, fàbriques com Can Ricart, Can Saladrigas i Can Framis en configuren el paisatge urbà. Tot i aquesta concentració industrial a la zona del Poblenou, l’únic intent de zonificació de la indústria de la ciutat es va produir als anys cinquanta a la Zona Franca i al Bon Pastor. En aquella època, els arquitectes van recuperar un pla fallit per organitzar i delimitar la indústria a la ciutat, desenvolupat durant la República, i van crear dos polígons importants. El fet és que la indústria del moment requeria construccions ràpides amb pressupostos ajustats, i els arquitectes van aprofitar la circumstància per recuperar l’ideari racionalista i construir amb materials com el formigó, els prefabricats i l’acer, que permetien crear una arquitectura de plantes lliures, neta, lluminosa i higiènica. Aquests polígons es van convertir en aglutinadors de l’arquitectura moderna a Barcelona, i encara avui la podem veure en instal·lacions com l’Illa Phillips, a la Zona Franca, o la fàbrica ENMASA, a Sant Andreu.

"No podem oblidar-nos de la tradició industrial del barri de la Barceloneta, amb l’aparició de companyies com La Maquinista Terrestre i Marítima i la Sociedad Catalana para el Alumbrado de Gas."

No podem oblidar-nos de la tradició industrial del barri de la Barceloneta, on, coincidint amb la prohibició de construir fàbriques amb màquines de vapor a l’interior del recinte emmurallat, es va produir un ràpid procés d’industrialització, amb l’aparició de companyies com La Maquinista Terrestre i Marítima i la Sociedad Catalana para el Alumbrado de Gas. Aquesta última, l’any 1847 subministrava gas a totes les cases de Barcelona i tenia un magatzem de carbó, pavellons d’oficines, diferents gasòmetres i un dispensari per tractar les malalties dels treballadors. L’augment de demanda per part dels barcelonins va propiciar una ampliació de les instal·lacions que es va encarregar a l’arquitecte modernista Josep Domènech i Estapà: es va construir un nou edifici per a les oficines de direcció (actual seu de la Fàbrica del Sol) i una torre per augmentar la pressió de l’aigua. A principis del segle XX, la fàbrica tenia aproximadament set cents treballadors.

El nostre espai ocult és la icònica Torre d’Aigües de Catalana de Gas, que avui queda integrada al Parc de la Barceloneta. Es tracta d’una curiosa construcció industrial d’estil modernista: una torre de 45 m d’alçada coronada per un dipòsit cilíndric amb coberta cònica, tot ell recobert de peça ceràmica. La torre es construeix sobre una base rectangular i un tronc de planta octogonal, i és tan elegant el recobriment ceràmic del dipòsit com veure els nervis que s’enfilen per convertir-se en les mènsules de suport del dipòsit. A l’interior, la torre arrenca amb una escala imperial que es converteix en escala de cargol per recórrer l’alçada fins a arribar al dipòsit. Durant el recorregut, s’alternen diferents tipus obertures, i a la coberta trobem un mirador lleuger, construït amb estructura metàl·lica, amb vistes sobre la Barceloneta.