TEMA: l’aigua
ARQUITECTE: Antoni Gaudí, 1914
 

"...exemple d’arquitectura que dona resposta a les necessitats de tractament de l’aigua en el clima mediterrani..."


"...projecte de parc residencial que havia d’imitar els models residencials britànics..."

L’espai ocult d’avui és un exemple d’arquitectura que dona resposta a les necessitats de tractament de l’aigua en el clima mediterrani, i se situa a la popularment coneguda com a Muntanya Pelada de Barcelona. En aquest indret, a finals del segle XIX, es va fer un projecte de parc residencial que havia d’imitar els models residencials britànics: en un entorn immillorable, saludable i amb unes vistes esplèndides sobre la ciutat, estava previst construir seixanta habitatges unifamiliars per a famílies benestants, envoltats de jardí i amb una zona comuna. Tanmateix, únicament es va arribar a construir la urbanització d’aquest ambiciós projecte.

El projecte d’urbanització diferenciava tres zones de la muntanya: la vall, que era la zona amb més pendent, on la capacitat torrencial de la pluja mediterrània agafa més velocitat, erosiona ràpidament el sòl i no deixa que la vegetació s’hi arreli; el turó, amb les millors vistes sobre la ciutat i exposat a la brisa del mar, i la zona central de la muntanya, que havia d’aglutinar els usos públics de la zona residencial.


Per adaptar el projecte a la vall, es va traçar un camí de sauló perpendicular al pendent de la muntanya, de tal manera que el traçat mateix frenava la velocitat de l’aigua i, per tant, la seva capacitat erosiva. Allà on el camí s’elevava respecte al terreny, es van construir uns viaductes suspesos sobre columnes inclinades i voltes de pedra: la part superior dels viaductes, les voltes i els murs de contenció es van construir amb pedra seca, per permetre que l’aigua s’hi filtrés i es pogués reconduir cap a zones de vegetació o noves canalitzacions; la part inferior, en canvi, es va construir amb pedra rejuntada amb morter, fet que impermeabilitzava la zona i permetia emmagatzemar l’aigua en dipòsits (sistema tradicional de construcció emprat en els entorns rurals).

Per treure el màxim partit de la situació del turó, l’arquitecte va pensar ubicar-hi una capella col·locada sobre una gran base que funcionava com a sistema de captació d’aigua: l’aire calent i humit provinent de la brisa marina xocava contra una superfície freda i l’aigua es condensava, es recollia i es conduïa de manera controlada.


"...el 1925, l’Ajuntament de Barcelona va comprar aquest gran jardí privat (11,2 hectàrees) i el va obrir com a parc municipal..."

Finalment, a la zona central de la muntanya, es va situar una plaça elevada sobre columnes que formava una sala hipòstila inferior (que havia d’allotjar el mercat de la urbanització). L’aigua de la plaça es canalitzava a través de l’interior de les columnes fins a una gran cisterna subterrània. Aquesta cisterna, coberta amb volta de pedra sobre pilars de secció quadrada, tenia una capacitat de 1.200 m³ i tant serviria per alimentar el reg de la urbanització com per garantir el subministrament d’aigua a la comunitat en èpoques de sequera. El sobreeixidor, amb forma de drac i recobert de trencadís, reconduïa l’aigua sobrant de la cisterna fins a una font.

Tal com hem explicat, el projecte no es va acabar: l’any 1914, es van aturar les obres; el 1925, l’Ajuntament de Barcelona va comprar aquest gran jardí privat (11,2 hectàrees) i el va obrir com a parc municipal, un any més tard; l’any 1969, el conjunt va ser reconegut com a monument artístic, i, el 1984, el Park Güell va ser declarat patrimoni cultural de la UNESCO. El nostre espai ocult es troba dins d’aquest monument, que, entre altres aspectes, té el valor de mostrar el coneixement que l’arquitecte tenia del lloc: Antoni Gaudí, per garantir les necessitats d’aigua de la urbanització, va projectar un pla de vials que canviava la dinàmica erosionadora de l’aigua, va respectar la vegetació existent a la muntanya i hi va introduir noves espècies mediterrànies que fomentaven la fertilització del sòl. 


Al llarg dels anys, s’han fet reformes i restauracions en diferents zones del parc i, actualment, el sistema d’aigua dissenyat per Antoni Gaudí únicament es deixa entreveure: els camins s’han pavimentat i s’han hagut de construir nous canals de desguàs; la cisterna ja no funciona com a tal, i la font funciona amb un sistema tancat d’aigua. L’icònic drac recobert de trencadís, sobreeixidor de la cisterna de la Sala Hipòstila del Park Güell (el nostre espai ocult), s’identifica com a punt d’inici d’un més que concorregut itinerari turístic, però també és el punt final del projecte hídric de la urbanització del Park Güell.

Fotografies 1, 2, 3, 4, © Maribel Mata

Copyright © 48h Open House Barcelona | Tots els drets reservats.