El projecte de l’Arc de Triomf va ser presentat per Elies Rogent a la comissió executiva de l’Exposició Universal de Barcelona el 16 de novembre de 1887. La comissió va demanar modificacions del projecte i les principals partides de l’obra es van adjudicar el mes de desembre del mateix any. Paral·lelament a la construcció de l’estructura de l’arc, es treballava en les escultures i els contractes amb els escultors determinaven que una comissió especial faria un seguiment del seu disseny i execució, des dels esbossos inicials fins al control de les maquetes de terra cuita fetes a diferents escales. Els models es van aprovar el 23 de gener de 1888 i alguns d’ells no s’hi van poder instal·lar fins el mes d’agost, un cop ja s’havia inaugurat l’Exposició.
L’Arc de Triomf, situat estratègicament el punt d’encreuament de l’estació de ferrocarrils, la carretera de França i el passeig de Sant Joan, era l’accés a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 i representava l’entrada a la modernitat de la ciutat.
Tot i la manca de temps, Josep Vilaseca, que sabia que la construcció seria un monument permanent després de l’Exposició, no va renunciar a presentar un model d’Arc de Triomf innovador. Urbanísticament, l’arc es va centrar al Saló de Sant Joan (la seva amplada és una tercera part de l’amplada del passeig) i les torres laterals es van alinear als arbres del passeig. Tipològicament, l’arquitecte va apostar per construir un arc de maó vist, un material que no s’associava a la monumentalitat però que estava agafant prestigi gràcies a les primeres obres que s’avançaven al modernisme. L’ús del maó vist no es va utilitzar únicament per a l’estructura sinó que també configurava part de l’ornamentació de l’arc com sanefes, composicions geomètriques i textures dels murs. Estructuralment, el suport de l’arc es va construir amb un sòcol de carreus de pedra de Montjuïc i un cos d’obra vista; i l’arc pròpiament dit es va fer amb cinc voltes paral·leles de maó de pla (de quatre gruixos) que recolzen en uns nervis que arrenquen de les impostes. Reforçant el maó hi ha elements de ferro i metàl·lics que sostenen algunes peces decoratives. L’anècdota diu que, a causa de les grans dimensions del monument (29,80 m d’alçada i 27,70 m d’amplada), l’arquitecte tenia por que l’arc caigués quan es retiressin les bastides. En un acte de confiança, el seu amic Gaietà Buigas es va oferir per situar-se sota quan aquestes haguessin de ser retirades i, afortunadament, tot estava ben calculat i el monument no va haver de ser restaurat fins l’any 1989.
La modernitat que representava el monument, es va plasmar en el conjunt escultòric. D’una banda, les escultures de les façanes longitudinals representen l’Exposició: a la façana principal (obra de Josep Reynés titulada “Adhesió a les Nacions”) es commemora la celebració de l’Exposició Universal i es dona acollida als diferents estats; i a la façana oposada (obra de Josep Llimona titulada com “La Recompensa”) es representa el repartiment de retribucions dels participants a l’Exposició. D’altra banda, les escultures de les façanes laterals exalten el progrés: el lateral dret (obra d’Antoni Vilanova coneguda com “Apoteosi de l’agricultura, la indústria i el comerç”) explica l’esperit de modernitat material i espiritual a través de l’agricultura, la indústria i el comerç; i el lateral esquerre (obra de Torquat Tasso anomenada “Apoteosi de les ciències i les arts”) magnifica les arts plàstiques, la música, la poesia i la ciència.
Des de dalt de l’Arc de Triomf s’observa una clara visual de la ciutat de muntanya a mar. Físicament aquesta connexió avui no és possible perquè queda obstruïda pel Zoo i les vies de tren en la seva zona marítima, però tot i la seva dificultat, la connexió està contemplada en el Pla Director de la Ciutadella del Coneixement del 2018.
