El projecte del Dipòsit de les Aigües va ser construït pel mestre d’obres Josep Fontserè per subministrar aigua al Parc de la Ciutadella i a la cascada monumental. El projecte data de 1874, la construcció de 1876 i la inauguració de 1880. Es tracta d’un dipòsit elevat de grans dimensions (15.000 m³ de capacitat) del qual resultava difícil resoldre l’estructura amb les tècniques constructives del moment a base de pilars de fosa però que, agafant de referència la Piscina de Mirabilis (una cisterna d’aigua dolça situada al golf de Nàpols formada per un laberint de pilars i arcs ceràmics), es va poder construir. Es tracta d’una estructura ceràmica de pilars d’1 metre de gruix i 14 metres d’alçada, units per uns arcs paral·lels que es creuen en una volta de canó i s’estenen al llarg de 65 metres de profunditat. Diu l’anècdota, que el jove estudiant Antoni Gaudí, col·laborador habitual de Fontserè, es va encarregar del càlcul de l’estructura i que la solució li va valdre per aprovar una assignatura d’Arquitectura sense necessitat de tornar a classe.

L’any 1888, a causa de les presses amb què s’estava construint l’Exposició Universal i un cop detectada la manca d’espais expositius que hi havia, el director d’obres Elies Rogent va decidir adaptar l’espai inferior del dipòsit per a ubicar-hi el Pavelló de la Mineria i connectar-lo amb l’interior del recinte a través d’una passarel·la. Les obres d’adaptació interiors van anar a càrrec del seu fill, Francesc Rogent i Pedrosa, i van consistir únicament en fer els acabats dels espais visitables. De fet, se sap que els expositors es van queixar de l’austeritat i poca vistositat del pavelló que no feia lluir el seu producte.

Després de l’Exposició, l’espai va ser utilitzat com a magatzem del Parc de Bombers; com a Arxiu del Palau de Justícia; i com a seu d’un asil d’indigents i orfes entre 1896 i 1977. Finalment, després d’una etapa amb usos esporàdics, va passar a ser propietat de la Universitat Pompeu Fabra i l’any 1992 va ser adaptat com a biblioteca. Aquesta última rehabilitació és una actuació d’una gran sensibilitat que té com a idea principal no ferir l’edifici original de Fontserè. Per a aconseguir-ho, els arquitectes van decidir enderrocar allò superflu que el pas dels anys havia regalat a l’edifici i, posteriorment, hi van incorporar el nou ús. Aquest nou ús es materialitza amb uns mòduls prefabricats (escales, forjats, instal·lacions, prestatgeries, etc.) que se separen subtilment dels murs originals aconseguint que sembli que tot pugui ser extret d’un dia per l’altre sense deixar cap rastre de la biblioteca. El resultat és molt suggeridor: un laberint de pilars d’obra vista de grans dimensions unit, en el seu perímetre, per una galeria a mitja alçada que defineix espais fragmentats i alhora recollits per a la lectura, juntament amb unes lluernes que il·luminen el centre de l’edifici i que, si el dipòsit fos ple, permetrien veure l’aigua i els seus reflexes des de l’interior.